Els nostres llocs per menjar a la Costa Brava i l’Empordà

 Comentaris

Avui en dia tendim a fer classificacions per a tot: Les pel·lícules més vistes, els llibres més venuts, els polítics més populars i fins i tot algunes tan extravagants com l’individu a menjar més pastissos en 1 minut o a fumar més cigarretes de cop.

Nosaltres no pretenem fer cap llistat ni rànquing de restaurants. Simplement comentar una sèrie d’establiments que ens han agradat en un moment concret. Ja sigui per la seva cuina selecta, un ambient agradable, el tast d’unes senzilles tapes o el prendre un refresc.

Iniciem el nostre recorregut a la Costa Brava sud i, després d’uns quants revolts, arribem a la bonica Tossa. Travessem la població i ens dirigim cap a les muralles. Les travessem i enfilem un pintoresc carrer empedrat. Just a mà dreta trobarem “La Lluna”. Teniu en compte que només obren la temporada d’estiu, és a dir, des de setmana santa fins a primer d’octubre. Només disposen de sis taules exteriors, això sí, ben protegides del vent entre dues cases. Potser haureu d’esperar un xic, però valdrà la pena… Tenen obert les tardes i els vespres i la seva carta es compon bàsicament de torrades i tapes. Teniu molt per triar, potser us recomanaríem uns formatges de cabra arrebossats, unes gambetes fregides a l’all o unes croquetes de pollastre. Com a postres uns carquinyolis amb ratafia.

Quan marxeu acabeu de pujar el carrer i podreu saludar a l’estàtua en bronze de l’Ava Gardner, que allà pels anys 50, va tenir una aventureta amb Tossa i el torero Màrius Cabré.

Deixem la comarca de la Selva marítima i ens endinsem al Baix Empordà. Parlarem tot seguit d’un parell d’establiments de Sant Feliu de Guíxols ben diferents. El primer és un restaurant situat en el nou edifici del Club Nàutic, des del qual, gaudireu d’unes vistes espectaculars de la badia de Sant Feliu. Bàsicament es tracta de cuina marinera, peix i marisc, encara que també trobareu algun plat de carn. Disposeu d’un menú econòmic de dilluns a divendres i d’un correctíssim menú de degustació.

Podeu anar-hi tant a l’hivern com a l’estiu, tot gaudint de l’arribada d’una barca de pesca o d’un iot d’esbarjo. Si hi aneu al juliol o agost tindreu just al costat el prestigiós escenari del Festival de Música de la Porta Ferrada.

La segona opció la trobareu en un dels carrers que tallen perpendicularment el carrer Major a la part cèntrica de la ciutat. Només entrar al Lawyer’s us adonareu que l’ambient recorda al d’un pub anglès amb tocs kitsch com les figures de vaques amagades per tot arreu. Us recomanem que encarregueu uns pintxos variats i si sou valents, atreviu-vos amb les seves super-hamburgueses. Podeu regar-ho tot amb un txacolí. El que és més curiós és que tant se val el que demaneu, dins d’un límit, que sempre pagareu el mateix: 12 Euros, 15 a tot estirar. I és que l’encarregat és un tipus molt especial…

Ens trobem tot seguit en la localitat més turística de la Costa Brava centre: Platja d’Aro. El que farem serà prendre unes cervesetes en un local emblemàtic des dels anys 70. Només entrar al Cid, veureu tota una decoració en fusta bastant tronada així com fotos i records dels carnavals dels últims 30 anys. Després d’escollir taula us preguntareu què picar entre glopets, doncs… aletes de pollastre: arrebossades, picantones i delicioses. Com es cuinen? És un secret. Ho hem intentat a casa, però no surten igual, vés per on, com la fórmula de la Coca-Cola.

De tota manera potser preferiu alguna cosa més formal o amb més varietat. Anirem pel carrer principal a prop de l’Ajuntament, fins a la Mar Salá. Ens trobem en un bon restaurant amb una extensa carta. Recomanacions: Uns platets amb calamars, pop, peixet fregit, escamarlans… Bon servei i bona relació qualitat-preu.

Quan acabeu podeu fer una passejadeta fins a la Platja gran, que és a tocar i on trobareu la roca emblemàtica del Cavall Bernat. Us preguntareu si té forma de cavall, doncs no! i és que, com el de Montserrat, és un pur eufemisme. Canvieu la “v” per una “r” i treureu l’entrellat.

Ja som a Palamós, en ple ambient mariner. El que farem serà deixar-nos caure per la Llotja del peix sobre les 5 de la tarda i distreure’ns amb la subhasta. Veureu com van passant les caixes amb les captures dels pescadors i els peixaters que van comprant tot prement els comandaments a distància per aturar el preu.

Ens trobarem a prop del nostre destí, Ca la Pepa Caneja o antiga taverna de la Raquel.
Podeu demanar peixet fregit (serranets i julioles per ex.), uns calamarsets o bé triar entre la seva extensa carta de botifarres: de bolets, de perol, d’escalivada, de pinyons… Alguns vespres també actuen en directe grups de cançons de taverna i d’havaneres.

La nostra segona opció a Palamós, o més ben dit complementària, és el Castellet. Parlem d’un simple bar i on només entrar-hi fa honor al seu nom, ja que haureu d’enfilar unes escales amunt per conquerir-lo. Es respira un ambient de local que ha vist passar indígenes i estrangers dels últims 40 anys. Escolliu taula, encarregueu una sangria de cava, coneguda a la comarca com a tisana, unes crispetes i feu petar la xerrada tot fent una partideta de daus o el que us plagui.

Seguint la línia de la costa en direcció nord arribem a Calella de Palafrugell. Molt a prop de la platjeta de Port Bo, trobarem el nostre següent destí: La Bella Lola. Recuperem de nou l’ambient de les tavernes de pescadors amb una carta força extensa, de la qual recomanem, el pastís d’escòrpora o el de lluç amb gambes o una torrada amb ventresca de bonítol, pebrot i anxoves. Imprescindible reservar amb antelació sobretot quan hi hagi sopar- concert. Una veritable jam-session d’havaneres de la qual tots els assistents en seran partícips, tot tastant un rom cremat.

Ens dirigim ara més cap a l’interior i entrarem en el que Josep Pla anomenà l’ Empordanet. Precisament en el mateix Llofriu, on l’escriptor i periodista tenia el Mas Pla, trobarem La Sala Gran. Magnífic restaurant, amb una selecta carta de la que suggerim el següent: Vieires amb crema d’espàrrecs i xampinyons, suprema de lluç amb cremós de carbassa o un filet de vedella amb foie gras mi-cuit.

Seguim endinsant-nos pel que alguns han anomenat, pels seus paisatges, la “Toscana catalana”. Arribem al petit poble de Palau-Sator. Sis restaurants per a 250 habitants…Triarem el Sa Torre, i dins la seva carta tradicional, un arròs caldós amb llamàntol.

Si féssim una ruta cicloturística, per cert molt recomanable per aquests indrets planers, seríem molt a prop del següent stop, el petit hotel restaurant el Fort d’Ullastret. De nou cuina de categoria en mans de la xef Lola i el cap de sala Ferran. Altre cop suggerim el menú degustació, aneu fent boca: Ostra i espardenya, rom al forn, cabrit i per acabar cruixent de crema catalana i recuit d’Ullastret. La majoria dels ingredients són de producció ecològica.

Entrarem ja a l’Alt Empordà i de nou a la costa ens aproparem a l’Escala. Podeu fer u na visita al museu arqueològic i ruïnes d’Empúries o a l’interessant museu de l’Anxova i de la Sal. Després de la passejada ja tindreu gana, encamineu-vos cap al casc antic i deixeu-vos seduir de nou per la nostra debilitat: Els menús de degustació, aquest cop a El Golf de l’Isabel. Torradetes amb anxoves “boníssimes” i pebrot escalivat;cocktail de gambes; musclos i escopinyes; rap arrebossat amb salsa tàrtara; sèpies amb salseta i escamarlans. De postres carpaccio de pinya amb gelat de vainilla ó maduixots amb crema catalana calenta, Encara teniu gana? Doncs “repetimos”, com les natilles Danone, segur que no goseu…

Ja som en territori de la tramuntana i podem aprofitar per visitar el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. Veureu cigonyes, cavalls pasturant per terrenys mig inundats i gran varietat d’aus autòctones o en migració. La nostra tria us durà al restaurant L’Aigua de l’Armentera. Situat en una masia al costat d’un antic molí, a la carretera vella de Cinclaus. Disposem d’una carta a preu tancat de 29 Euros, sense beguda. Alguns dels seus plats són: Carpaccio de peus de porc amb fruits secs; magret d’ànec amb agredolç de taronja i mel ó bacallà confitat amb all-i-oli de poma.

Ens acostem a la fi de la nostra tria i ens situem allà on la plana empordanesa es troba amb el Pirineu, ja en els primers contraforts de les Alberes. Més enllà de Figueres arribarem a Boadella d’Empordà. El Trull d’en Francesc és un acollidor restaurant que disposa d’una menjador interior amb uns amplis finestrals sobre una terrassa amb vistes al riu Muga. Excel·lent cuina de base tradicional amb tocs innovadors, del que en destacaríem en temporada, els plats basats en la cuina dels bolets.

Adreces i telèfons.

La Lluna	Abad Oliva 10	17320	Tossa de Mar	972342480
Nàutic	Port esportiu	17220	St Feliu de Guíxols	972320663
Lawyer’s	Sant Domènec 29	17220	St Feliu de Guíxols	972820670
El Cid	Av. de la Pau 1	17250	Platja d’Aro	972818136
La Mar Salá	Av. Cavall Bernat 40	17250	Platja d’Aro	972828685
La Pepa Caneja	Plaça St. Pere 14	17230	Palamós	972602394
El Castellet	Av. 11 de setembre	17230	Palamós
La Bella Lola	Plaça St. Pere 4	17210	Calella de Palafrugell	972615279
La Sala Gran	Barceloneta 44	17124	Llofriu	972301638
Sa Torre	Plaça Mota 4	17256	Palau-Sator	972634118
El Fort	Presó 2	17114	Ullastret	972634118
El Golf d’Isabel	General Poch 3	17130	L’Escala	972770006
L’Aigua	Camp del Molí s/n	17472	L’Armentera	669990985
El Trull d’en Francesc	Placeta de l’ Oli 1	17723	Boadella i les Escaules	972569027

Canada Octubre 2008

La tardor de 2008 ja havia arribat i a nosaltres el que ens arribava eren unes merescudes vacances després del calorós estiu. Ens feia il·lusió creuar un altre cop l’Atlàntic i van posar les mires a Nord-Amèrica. Vam descartar els U.S.A. per la mandra d’haver de complir els estrictes requisits d’entrada. Així doncs vam escollir el veí del nord, el seriós i discret Canadà.

El segon país més gran del món s’extén d’est a oest al llarg de 5.500 i de 4.600 km de nord a sud. Davant d’aquesta immensitat ens limitarem a recórrer la part sud de les províncies d’Ontario i Québec , la primera tan gran com Espanya i França juntes. En el cas de Québec encara podriem afegir-hi Alemanya.

La nostra porta d’entrada serà doncs la principal metròpoli econòmica actual, la ciutat de Toronto. Som al bressol del Canadà anglòfon i posats a integrar-nos haurem de pronunciar-ho a la manera local: Més o menys sonaria com un [Toronou]. Aquesta ciutat és probablement una de les més multiculturals del món, Actualment el 49% dels seus habitants han nascut fora del Canadà. Aquest és probablement el tret més característic del país actual. Increïblement trobaríeu uns 90 grups ètnics que parlen, a més de l’anglès, unes 100 llengües diferents. Repeteixo: Cent llengües! Barris xinesos, vietnamites, caribenys, italians, irlandesos, grecs o portuguesos, s’extenen a partir del centre o downtown.

Pugem a l’espectacular C.N. Tower i des dels seus 500 metres d’alçada ens fem una idea d’aquesta ciutat. Visualment un prototipus de les metròpolis dels U.S.A. a l’altre cantó del llac Ontario. Ens crida l’atenció el Rogers Center, un pavelló amb coberta mòbil que és la seu dels equips de bèisbol, futbol americà i bàsquet que juguen a les lligues nord-americanes. Estem encantats i gaudim d’un sopar a les alçades al restaurant giratori 360º. Ens fem una idea de l’ambient del centre tot passejant per Yonge Street, el “carrer”més llarg del món amb quasi 1.900 km, que de seguir-lo fins al final ens portaria fins a Minnesota. Després d’una breu visita als edificis del parlament d’Ontario i de l’Ajuntament, ens assabentem que la ciutat té la tercera millor oferta teatral del món, darrera de Londres i Nova York.

Tot fent camí cap a les cascades del Niàgara ens aturem a la bonica població de Niagara-on-the-Lake. Aquesta va ser la primera capital de l’Alt Canadà i on contemplem les esplèndides cases d’estil colonial anglès. Després de la independència dels U.S.A. els lleialistes britànics varen trobar-hi refugi, així doncs no és estrany veure encara alguna bandera britànica al costat de les de la fulla d’arce del Canadà . Som en plena tardor i els arbres ens mostren una completa gama de colors que va des del groc pàl·lid passant pel vermell intens i acabant en un marró torrat.

La carretera va resseguint el riu Niagara fins arribar a les famoses cascades que fan frontera amb els U.S. Resulta curiós saber que l’erosió provocada per la massa impressionant d’aigua que es precipita, fa que les cascades es desplacin a una velocitat de 1,2 metres per any. Com que les volem fer més nostres ens embarquem amb el “Maid of the Mist” i proveïts d’un impermeable ens acostem cap al cor de la cascada Horseshoe o ferradura.. La prudència del patró fa que no ens engoleixin totalment…

Més tard quan ja ha caigut la nit, les contemplem il·luminades i sota una finíssima nevada ens arraulim sota un paraigües captivats pels tons multicolors que suren en l’ambient.

L’endemà tornem a les ribes del llac Ontario i de camí cap a Thousand Islands fem una parada per esmorzar en un truck-stop. Els enormes camions ens recorden de nou la grandesa del país. Una senyora amb el típic davantal i uniforme de cambrera ens serveix cafè i uns muffins. Tot d’una ens sembla trobar-nos en una road movie dels germans Cohen… Arribem a Rockport i ens embarquem de nou per gaudir de l’espectacle de les Mil Illes. A prop d’aquí desguassa el llac Ontario i pren el nom el riu Saint Lawrence. El riu té una amplada enorme i passa enmig d’una infinitat d’illes, quasi totes poblades d’unes impressionants mansions. Destaca el castell Boldt a la petitona illa Heard. Realment aquest és un dels paratges més bonics que hem vist mai.

Tot anant cap al nord-est arribem a Ottawa [Óddaua] la capital administrativa del país. Visitem la Parliament Hill i entrem a veure les cambres legislatives en uns edificis d’un ambient típicament britànic. Ens crida l’atenció l’antiga biblioteca tota en fusta, única supervivent d’un incendi que va arrasar els antics edificis en el s.XIX. Després de visitar els animats carrers comercials que envolten el Byward Marquet, creuem el riu Ottawa o rivière des Outaouais. I és que ja som a la frontera del francòfon Québec. Visitem l’únic museu de tot el viatge i la veritat és que ens encanta. Es tracta del museu canadenc de les civilitzacions. Dedicat a la història humana del país, des dels seus primers pobladors, passant per les successives immigracions i colonitzacions, tot recreat i ambientat amb estris i figures humanes de cada època. Ens impressionen les col·leccions d’artesania indígenes, que aquí en diuen Primeres Nacions, així com els impressionants tòtems.

Abandonem Ottawa i ens encaminem cap al’estació d’esports d’hivern de Mont Tremblant. La veritat és que no ens agrada gaire i ho trobem massa artificial, en plan parc temàtic. Aprofitem per visitar una botiga de xarop d’arce i comprar-ne.
Aquest xarop conegut com maple syrup o sirop d’érable és l’aliment més típic de Canadà. Han ideat un sistema de tubets que punxen l’escorça dels arbres i que acumula la saba fins a les màquines que la converteixen en xarop. Per tots els boscos del Québec trobareu les”cabanes à sucre” que són l’indret típic per gaudir d’un jornada culinària:
S’agafa un grapat de neu, es posa en un plat i s’aboca el xarop calent. Ja tenim gelat de toffee d’arce… A més trobareu el famós xarop en les tortillas (pancakes) per esmorzar i com a condiment en nombrosos plats.

Continuem la ruta cap al nord-est i després de passar per les afores de Montreal, (ja hi tornarem després), ens dirigim cap al bressol de l’antiga Nouvelle France: la bonica ciutat de Québec. Només arribar-hi ens fa l’efecte que som a Europa, en el centre d’alguna ciutat de França. Antigues muralles, la mola impressionant del Château Frontenac, ara convertit en un hotel de luxe de la cadena Fairmont, i els carrers comercials plens de botigues, atteliers d’art i cafeteries a la francesa. Situats a la Place d’Armes contemplem, des d’aquest promontori, el riu Saint Laurent i l’illa d’Orléans. A partir d’aquest punt comença un llarguíssim estuari que es va eixamplant cada cop més. Darrera nostre l’estàtua de Samuel de Champlain, fundador del Québec, també observa amatent l’horitzó. I és que després de 150 anys, finalment els britànics van aconseguir el domini del Canadà. Va ser l’any 1759 quan les tropes del general Wolfe van derrotar els minsos efectius del general francès Montcalm. Podríem dir que la metròpoli francesa no va destinar excessius esforços a mantenir les llunyanes colònies americanes. Arreu del Québec podreu observar, fins i tot a les matrícules del cotxes, el lema de la província: “Je me souviens” És a dir: m’en recordo. Principalment es senten orgullosos de la seva herència francòfona i del fet d’haver mantingut les tradicions envoltats per la cultura britànica per tot arreu. Per un altre cantó també ho podríem interpretar com que es van haver d’espavilar tot sols, després de l’abandonament de la mare pàtria.

De bon matí resseguim l’estuari del Saint Laurent i després de passar per davant de les cascades Montmorency, més altes que les Niagara però menys espectaculars visualment, ens anem a un safari molt particular: Una cacera fotogràfica de balenes a Tadoussac. Ens embarquem de nou molt a prop de l’entrada del fiord de Saguenay i tot navegant per les tranquil·les però fredes aigües, (estan a 4ºC), anem a la recerca dels cetacis. Un fred glacial s’escola des de l’Àrtic i tot anar ben equipats ens quedem una mica garratibats. Comencen a aparèixer les primeres bestioles i els veiem els lloms i les columnes d’aigua que expulsen en la respiració. El vaixell quasi bé s’atura i un exemplar jove s’adorm durant un parell de minuts al nostre costat! Ja de tornada veiem unes balenes blanques o belugues. Aquestes són més petites que els altres exemplars que hem vist abans: Balena geperuda, rorqual comú i rorqual alablanc.

Tornem cap al sud-oest i ens dirigim cap al parc natural de la Mauricie. Farem una breu estada de 3 dies a l’hotel Sacacomie, a la riba del llac del mateix nom. Els boscos envolten aquest hotel fantàstic, tot construït en fusta d’uns troncs tant grans com mai hem vist abans. Fem un recorregut tots dos sols pels senders dels voltants i ens fascina l’entorn i els petits llacs que anem descobrint, així com les cabanes de trampers que anem trobant pel camí. Això ens recorda els temps dels “courers de bois”, ànimes aventureres que es dedicaven al comerç de pells i a la caça, tot adoptant algunes característiques de l’estil de vida de les tribus hurons i iroqueses.
Per sort ja som a finals d’octubre i els óssos negres que habiten aquests boscos ja han començat la hibernació… Ens entra una mica de nostàlgia quan hem d’abandonar l’indret ja que ens quedaríem fins Nadal a esperar les neus i al Pare Noel que arriba amb el seu trineu ple de regals.

Ens dirigim cap al nostre darrer destí: la ciutat de Montreal. Es tracta de la ciutat més gran del món de parla francesa després de Paris. La diferència és que és pràcticament bilingüe. Quan en els mesos d’hivern les temperatures mitjanes volten els -20ºC, la gent es refugia a l’anomenada “ville souterrain”, un entramat de galeries sota terra de la qual aquí teniu algunes dades: 7 hotels, 5 universitats, 2700 allotjaments privats, 11 estacions de metro connectades, 32 km de passadissos, (pels quals fins i tot s’hi celebra una marató) i 1800 comerços. Tot això amb una mitjana de 500.000 visitants diaris.
Ens dirigim cap a las afores de la ciutat tot seguint la rue Sherbrooke i visitem el Parc Olímpic construït pels jocs del 1976. Ens agrada moltíssim un velòdrom cobert i reconvertit en el Biodôme. Alberga un genial parc zoològic dividit en varis ecosistemes. Començant pel tropical, els boscos canadencs, on podem observar com un castor construeix la seva casa i fins i tot uns pingüins del pol sud.

Fem una volta pel centre del Vell Montreal, visitant el marché Bon Secours i la catedral de Nôtre Dame, construïda en el s.XIX. Potser no sigui tan elegant com la seva homònima de Paris, però sobretot el seu interior resulta impressionant amb els seus policromats i treballs esculpits en fusta. Després de visitar el campus de la universitat McGill, pugem cap al parc de Mont-Royal, des d’on divisem una panoràmica d’aquesta part de la ciutat i ens acomiadem d’aquest Canadà que ens ha acollit i obert els seus braços, potser convidant-nos per si algun dia se’ns acudeix convertir-nos en catalano-canadencs.

Mapa Itinerari – Clicar

Hotel Sacacomie – Clicar

Hotel Toronto – Clicar

Hotel Niagara – Clicar

Hotel Ottawa – Clicar

Hotel Québec – Clicar

Hotel Montreal – Clicar

Formentera Setembre 2009

FORMENTERA – L’ILLA DE LA LLUM I DE LES AIGÜES CRISTAL·LINES

En ple segle XXI quasi no queden paradisos verges. Formentera no n’és l’excepció, no obstant, podríem considerar-la com el que més s’hi podria acostar. Oblideu-vos de visitar-la durant els mesos de Juliol i Agost si no voleu veure-us envoltats d’una legió de joves a cavall dels seus scooters de lloguer que us encerclaran per tot arreu.

La més petita de les Pitiüses és una supervivent nata. Fuetejada pels vents per tots costats, s’ha adaptat a unes condicions d’aïllament que fins fa pocs decennis eren realment dures. Precisament això l ‘ha preservat de la massificació. Un dels seus arbres característics, la savina, reflexa aquesta lluita per la supervivència. El seu tronc i branques recargolades s’aferren als escassos recursos de que disposa.

Arribem a l’illa pel port de la Savina, on atraquen els ferrys procedents d’Eivissa. Ben aviat s’observa que l’aigua és per tot arreu: El mar, les salines amb els seus tons increïbles de color rosa, i els estanys des Peix i Pudent. Aquestes aigües són un paradís pels afeccionats dels esports nàutics de la vela en totes les seves variants: Vela lleugera, windsurf i fins i tot, kite-surf.

Ens endinsem a l’illa i de seguida ens adonem que amb prou feines existeixen tres carreteres principals que ens duran als vèrtexs d’un triangle irregular delimitat pel Cap de Barbaria, el Cap de la Mola i la península de Ses Salines. Oblideu-vos de les presses i dels clàxons. Increïblement no trobareu ni un sol semàfor en tota l’illa. Tot just alguns passos peatonals i alguna rotonda.

Exceptuant el promontori de la Mola, la resta és completament plana, l’escenari perfecte per moure’s en bicicleta o scooter elèctric pels seus nombrosos camins sense asfaltar i poder arribar a qualsevol racó.
Un altre tret característic és la llum que reflecteixen els seus increïbles paisatges: unes postes de Sol llegendàries, les tonalitats blaves i verdes de les seves aigües netíssimes, el color vermellós de la pedra arenisca o Marès dels seus penya-segats, sense oblidar-nos de les platges de sorra finíssima.

A simple vista passaríem per alt les veritables praderies de Formentera , simplement perquè es troben sota l’aigua. La posidònia és l’autèntic secret d’aquestes cristal·lines aigües, i és que és la base de tot l’ecosistema submarí. Refugi i aliment d’espectaculars bancs de peixos que deixen bocabadats els bussejadors i pescadors. L’escòrpora o roja, la salpa o la mussola, faran les delícies dels gourmets en un bullit de peix o un arròs a la marinera. Recomanem Es Copina, Can Rafalet o Sa Sequi. Per a butxaques més sel·lectes podeu visitar l’hotel restaurant Cap de Barbaria on degustareu els vins de collita pròpia.

L’entorn de dunes i vegetació de les tres grans platges, Migjorn, Illetes i Llevant, està protegit i s’ha habilitat determinats camins per accedir-hi. En el cas de la de Migjorn, una fantàstica passarel·la de fusta la recorre de punta a punta. Aquí hi trobareu els fantàstics bars-restaurants d’ambient chill-out , que són l’evolució de la cultura hippy en ple s.XXI. No us perdeu: el Blue Bar, Gecko, Flipper o el 10.7

En tot el litoral formenterenc us adonareu de la tolerància entre els nudistes integrals i els que prefereixen dur banyador. La sensació de prendre el sol i sobretot nedar completament nu és quelcom difícil d’explicar en paraules, simplement s’ha de viure.

També podreu gaudir de petites platges com: Cala Saona, Caló de Sant Agustí o Caló des Mort. Aquí veureu com amb quatre taulons de fusta més que atrotinada, s’ha construït a la manera tradicional, unes rampes i coberts que serveixen com a embarcadors dels petits bots de pesca.

Dirigint-vos cap al Cap de Barbaria tindreu la sensació que arribeu a la fi del món. El paisatge es va tornant cada cop més erm. Davant vostre el camí es va fent cada cop més estret fins a trobar-vos amb la silueta del far que marca la fi del trajecte. Les postes de Sol són espectaculars. Just al costat busqueu un forat que es l’entrada d’una peculiar cova que us durà just a la vora del penyassegat. Però si voleu experimentar una sensació especial, aneu-hi una nit serena, sense lluna. Contempleu la llum dels estels només interrompuda pel feix de llum giratori del far…

Ja des dels anys 60 trobaren refugi en l’illa gent vinguda d’arreu d’Europa i de Nord-Amèrica identificada amb el moviment hippy. Encara hi són i els podreu trobar en els curiosos i concorreguts mercats artesanals que varis cops per setmana s’instal·len a Els Pujols, Sant Francesc i sobretot al Pilar de la Mola.

Per arribar a aquest veritable altiplà pujareu per l’única carretera amb revolts pronunciats. Un cop a dalt i des del punt conegut com El Mirador, us fareu una idea de la situació de l‘illa sencera. Després de travessar l’esmentada població del Pilar, arribareu al Far de la Mola, lloc d’inspiració d’una de les novel·les de Jules Verne. Una veritable i impressionant talaia des d’on els illencs tenen costum contemplar cada 1 de Gener el primer Sol naixent de l’any.

Finalment si ja en teniu prou de vida contemplativa i voleu una mica més de gresca, sempre podreu anar a prendre una copa pels bars musicals d’Es Pujols o pels voltants de la decadent Fonda Pepe a Sant Ferran. Qui sap si us topareu amb algun imitador del cantant de Billie the Vision & the Dancers taral·lejant: “I kissed you good bye at the airport… Tonight…Tonight…”

Summercat Billie the Vision & the Dancers-Clicar
Turisme Formentera-Clicar
Hotel Cala Saona-Clicar
Blue Bar-Clicar
Hotel Cap de Barbaria-Clicar
<a href="http://www.consellinsulardeformentera.cat/images/stories/futlletons_turisme/mapa_formentera_2011.pdf-Clicar

Alemanya Octubre 2009

Comentaris

Ha estat el nostre primer viatge a Alemanya, el motor econòmic d’Europa. Després d’alguns anys aprenent paraules i declinacions en la seva llengua vam decidir fer-los una visita. Com que només teníem una setmana vam escollir el sud, concretament Baden-Würtemberg i un trosset de Baviera.

Acostumats al clima mediterrani, ens encanta els paisatges tant verds, l’aigua cristal·lina i sobretot la cura que tenen amb les flors. És clar que això té un preu i, dia sí dia no, se’l passa plovent. Però nosaltres anàvem preparats: impermeable, bótes tot terreny i un paraigües de Formentera, que no va sobreviure a l’experiència, pobret…

També hem tingut l’inestimable ajut del nostre amic “Hertz non-lost Magellan GPS”. És una mica estaquirot i no sap explicar acudits, però ens va guiar força bé per les carreteres de la Selva Negra i voltants del Bodensee. Sobretot ens va estalviar molt de temps preguntant direccions i de segur que més d’una discussió sobre orientacions geogràfiques.

 El nostre recorregut comença pel nord de la Selva Negra tenint com a primera base un allotjament en una Gasthof o casa d’hostes tradicional a Baiersbrönn. Per arribar-hi vam poder admirar els fabulosos boscos d’altíssims avets  i  pins d’alta muntanya que envolten la Hochschwarzwaldstrasse, o sigui la carretera de l’Alta Selva Negra. Això explica la fal·lera que tenen amb el mobiliari i l’artesania en fusta, i és que matèria prima no els en falta. De la bona hospitalitat dels habitants vam quedar gratament sorpresos quan ens van convidar a cafè i pastís adduint que és costum convidar al primer àpat, com a mínim a casa seva…

Passejant per un caminet que dóna la volta al petit llac de Mummelsee ens veiem submergits en les llegendes que les seves tranquil·les però fosques aigües amaguen. I és que costa poc imaginar-se com deuria ser la vida dels habitants d’aquestes muntanyes en plena Edat Mitja.

Una de les primeres visites és a la bonica ciutat balneari de Baden-Baden i que ells abrevien a Bad-Bad. Es respira un ambient burgès molt educat. Els seus edificis d’època i jardins et recorden aquelles pel·lícules ambientades a finals s.XIX i principis del s.XX, tot i que han sabut modernitzar-se per seguir atraient un turisme de classe mitja-alta. No ens  atrevim a entrar en el casino Kurhaus, on els personatges de Dostoievski perdien fins l’últim ral, però sí que gaudim d’una relaxant estada als moderns banys termals Caracalla.

Aprofitant les estupendes autopistes gratuïtes alemanyes, tot i que sempre vas trobant trams en obres per remodelacions de l’asfalt, visitem la bonica ciutat de Heidelberg, punt més septentrional del nostre recorregut. L’estrella és el magnífic i impressionant Schloss o castell. Antiga fortalesa dels prínceps electors del Pfalz o Palatinat, no es va reconstruir després d’un incendi a mitjans s.XVII, fet que encara li dóna una aparença més solemne. Des de les terrasses i jardins s’observa una bonica panoràmica de la ciutat antiga i els ponts sobre el riu Neckar. Aquests paratges inspiraren als romàntics alemanys a mitjans s.XIX , com el seu estimat Goethe. També val la pena un passeig pel Hauptstrasse o carrer principal, on s’olora un ambient de ciutat petita universitària, la més antiga d’Alemanya. És aquí quan comencem ha adonar-nos de la quantitat i del bon gust de les botiques de decoració i dels establiments de Delicatessen.

Baixant per la vall del Rhin, trobem el bonic poble de Gengenbach que conserva les seves muralles i torres de defensa medievals. Perdent-nos pels seus bonics carrerons, admirem les espectaculars cases amb el pis superior i balcons de fusta plens d’unes flors multicolors. Aquestes cases tenen totes una entrada exterior al Keller o soterrani, que feia i fa servei de celler de vi, i vés a saber quantes coses més.

Viatjant per les terres de l’antic comtat de Baden arribem a la ciutat més important de la zona: Freiburg. Tot passejant per un eix comercial amb unes botigues i restaurants molt interessants, notem un ambient diferent. I és que som a prop de la frontera amb França i fins tot de Suïssa. Destacaríem l’impressionant Münster o catedral construïda amb una bonica pedra vermellosa, i també els Bächle. Són uns petits rierols canalitzats d’una aigua netíssima pel mig dels carrers que antigament feien servei d’abastiment i evacuació d’aigües, i que ara refresquen l’ambient.

 Ja portem tres dies i no hem deixat de provar els seus deliciosos pastissos, especialment la Schwarzwaldkirschtorte, tan típica com aquí pot ser la nostra crema catalana. Duu una vàries capes de pa de pessic, amb licor de cireres, nata, encenalls de xocolata i cireres pel damunt. També hem tastat les Spätzle, que es un plat de pasta acompanyat de carn i salsetes vàries.

Seguidament tocava visitar Stuttgart, la capital del Land. Ens trobem ja en una gran ciutat de la qual destacarem tres localitzacions. Primerament ens perdem pel Markthalle, que és com la Boqueria però més net i més tranquil. A part de les especialitats de la zona, La Schwäbische Alb o Jura de Suàbia, ens deixem endur per la multitud de colors i aromes dels productes italians, espanyols, grecs i fins i tot japonesos.Ens sorprèn la quantitat de fruites seques i confitades que s’exposen. Comprem les típiques Maultaschen, que són uns farcellets de pasta amb espinacs, carn i espècies vàries: boníssim.

Ens dirigim tot seguit a l’espectacular museu Mercedes, un edifici circular tipus Guggenheim, però amb un contingut mil cops més interessant. Un recorregut per la història de l’automòbil, des dels primers Daimler-Benz fins al F1 Maclaren-Mercedes, passant pel ”ales de gavina” o el Papa-Mòbil. Això és l’eficàcia alemanya: un edifici envoltat per circuits de proves, oficines i l’estadi de futbol de l’Stuttgart que es diu , com no, Mercedes-Arena.

Finalment a un parell de quilòmetres ens trobem la sorpresa de la Volksfest, la segona festa de la cervesa més important després de la de Múnic. Visca la disbauxa! Fira, música, menjar i mils de litres de cervesa. Això sí, dins d’un ordre, i és que dins de les gegantines cases-carpes totes fetes de fusta, centenars de persones mengen, canten i ballen a sobre els bancs, atesos per cambrers i cambreres que no s’aturen un moment per servir, ajudats per uns eficaços trens de rentat i cuines més nets que una patena. I els lavabos? Cap problema. Unes fileres de WCs portàtils solucionen la qüestió…
Com que tenim gana demanen que ens serveixin plat amb nom estrany que resulta ser un pollastre força bo i una cervesa. Resulta ser que la quantitat mímina és una gerra d’un litre!

Ja som a la següent Gasthof a prop de Villingen-Schweningen, i ara toca fer la part central de la Selva Negra. Dediquem un dia sencer a la Uhrenstrasse. Visitem Triberg i ens agrada el passeig tot rodejant els 7 salts d’aigua que s’escolen per una gorja a les afores del poblet. La comarca és plena de rellotges de cucut de totes les formes i mides. Alguns són tan grans com una casa sencera, com el de Schonach.

Passem una bona estona buscant les fonts del Danubi, a prop de Furtwangen. Finalment descobrim que com totes les grans coses en un principi són petitetes. Un rajolinet brolla al costat d’una placa que indica el naixement d’un riu que desemboca al Mar Negre, 2.900 km. més enllà.

Visitem Titisee i tornem a trobar  un dels punts preferits vacacionals tant a l’estiu com a l’hivern. El dia no acompanya i no podem contemplar les muntayes d’aquesta part de la Selva Negra Sud, ens consolem tot menjant un pernil fumat, no està gens malament.

 Abans de dirigir-nos cap al sud, visitem l’antiga ciutat de Rottweil, on en un principi els únics rottweilers que trobem són estàtues de ferro i… Sí, veiem un cadell de carn i ossos, encara en braços del seu propietari. Ens agrada molt el petit museu de tradicions on contemplem els vestits del carnaval suabo-alemànic , el ball de bojos o Narresprung.

 Tot seguit arribem a les ribes del llac Constança o Bodensee. Aquí el clima és més suau i ho podem comprovar veient extensions de pomers i de cuidades vinyes. Tastem un vi de la zona i … umm, més val que es dediquin a la cervesa. I és que el nostre paladar està acostumat als vins espanyols, amb molt més cos…

Ens agrada, particularment la ciutat de Konstanz, igual que a Freiburg es respira un cert cosmopolitisme i és que des de dalt de la catedral, després de pagar i pujar escales, veiem Suïssa, just a tocar.

Tot seguit hem de fer camí cap a Lindau a l’altra punta del llac. El nostre amic GPS ens duu per una drecera que ens fa riure una bona estona: el transbordador que creua el llac fins a Meersburg, un cop amagat…

Ja hem arribat a l’últim allotjament del nostre viatge, un hotelet a tocar de Lindau, una antiga ciutat enclavada en una illa just a tocar amb la frontera amb Àustria. Tot passejant pels seus carrers empedrats arribem a un bonic port des d’on s’observa una malenconiosa panoràmica d’aquesta part del llac.

 L’endemà fem una excursió  cap als Alps de Baviera. El paisatge continua essent verd, cosa de la qual en gaudeixen quantitats de cavalls i vaques, impertèrrites sota la constant pluja. Notem que aquí no diuen Auf wiedersehen  sinó més aviat Auf wiederschön, o alguna cosa així… I és que ja se’ns enganxa l’alemany, diem: agafa l’Ausfahrt número tres o avui prendré una sopa de Gemüse. Estem creant el Deutschekatalà, je je…

Un cop passat Füssen arribem al poblet de Hohenschwangau i de sobte ens preguntem: sóm a Disneyworld? Davant nostre s’alça un impressionant i espigat castell com el de Blancaneus. Després d’una passejadeta d’uns 20 minuts, xino-xano muntanya amunt, entrem al castell de Neuschwanstein. Sí, aquell que surt als puzzles de 5000 peces. Un cop visitades les impressionants i curioses estances, ens adonem que està inspirat pels desitjos fantasiosos de l’últim rei de Baviera, Lluís II. I és que un cop perdut el poder polític, mentre uns estiuegen a Mallorca i se’n van regates amb el Bribón, aquest monarca de finals del s.XIX, va recrear l’ambient dels mites medievals alemanys. Creient-se el protagonista dels personatges de les òperes de Richard Wagner com Parsifal, Lohengrin o Tristan i Isolda. La millor panoràmica s’observa des d’un pont penjant. En un cantó el castell i les casetes dels pobles de la verda vall, i a l’altre el llac i els cims dels Alps que fan de frontera amb el Tirol austríac.

 Ja som a l’últim dia del nostre viatge i ens relaxem tot passejant pel bonic poble de Wasserburg a uns 5 km. de Lindau tot resseguint la riba del llac. Avui és diumenge i observem el que ha estat una constant en el nostre viatge: L’afició que tenen per la bicicleta. Els dies festius o laborables, joves i grans, plogui o faci sol, amb remolc incorporat per a dur els nens i fins i tot en tàndem. El tema ens dóna certa enveja i ens preguntem: Per què no fem nosaltres el mateix? Jo crec que ens mola el fum i els clàxons dels cotxes i les motos.

 Just abans de tornar a casa des de l’aeroport de Memmingen, visitem el monestir i l’església d’Ottobeuren. Aquí seguim veient a l’interior de les esglésies, siguin catòliques o protestants evangèliques, tota una espectacular decoració de carbasses i els més variats productes del camp, fins i tot una taula parada. Tot plegat creiem que deu ser per donar gràcies per la bona collita.

Això ens recorda que s’acosta la festa de Tots Sants i el Halloween, que aquí no és com ens el venen a Hollywood amb les aranyes, els zombis i les pel·lícules de terror. Les cases són plenes de decoració amb carbasses, espantaocells, nans i bruixes bones, tot envoltat de productes del camp.

ITINERARI-Clicar

Casa d’Hostes a Baiersbronn-Clicar
Casa d’Hostes a Obereschach-Clicar
Hotel a Lindau-Clicar